La ciutat dels somnis

L’ira l’oprimia el pit, estava cansada, exhausta, no tenia ganes de viure. Els dies havien esdevingut monòtons, idèntics, permanents, havia quedat lluny els dies al saló de ball i les nits a la sala sola, davant el gran mirall que ocupava l’habitació, els seus peus lliscant pel parquet, els chances, els salts i els cops de taló . Recordava apagar el llum i deixar que l’esplendor de la lluna entrés per les fulles de la finestra transparent, aquell finestra servia ara per mirar l’infinit.
Havia fet mil i un intents per recuperar la seva vida, per intentar seguir endavant, però des de l’accident va perdre tota esperança i es va haver de retirar de les sales de ball.
Potser si aquell dia hagués sortit abans no hagués topat amb aquell cotxe que a tota velocitat li va fer malbé les cames, les seves estimades, la seva manera de viure i el seu únic somni.
Aquell matí no era gaire diferent, havia arribat el dia, seria la seva darrera visita Dreamway City.
S’havia acabat per ella el patiment angoixós i aquell mal, el mal que li havia estat oprimint el pit des de l’accident: què hagués sigut de la seva vida si s’hagués despertat un minut abans?
La solució, sens dubte la va trobar a Dreamway City. Recorda com va parlar d’aquell lloc misteriós amb el seu company d’habitacióa l’hospital: “Dreamway, la ciutat dels somnis”. Des de llavors el record va envair la seva ment. Els dies esdevenien funestos, buits sense Dreamway City, fins que va sortir a buscar-lo i es presentà al vestíbul sense trucar.
- No van dir-li que truqués abans d’entrar?-
Aquell dia va descobrir dos coses de Dreamway city, que no era una ciutat ni cap barri com pensava i que era molt millor del que havia imaginat.
Tot estava pensat, seria el dia 15, el dia 15 per sempre acabaria amb tots els seus mals. Es va espantar en pensar que també fou el dia 15 el de l’accident, el fatídic dia on començaren tots els seus mals, on la seva vida va esdevenir inútil sense les seves cames que ara considerava inservibles.
Les recaigudes es solucionaven amb una trucada a Dreamway, aquella caseta acollidora a dalt d’un turó del poble del costat. Dreamway no estava molt lluny i el dia 15 tampoc.
El director de Dreamway s’encarregà de trucar un dia abans:
- Demà és el gran dia esta preparada?-

Però la Margaret mai es va presentà a Dreamway el dia 15. Dreamway no era la ciutat dels somnis, ni la solució a la seva vida. Havia cregut estar trobant la solució, però havia comprés que hi havia quelcom més enllà que el ball. La Margaret encara podia seguir vivint però a Dreamway venien una història falsa, el dia 15 dalt del turó tots esdevindrien aus, es deixarien caure pel barranc i mai arribarien al terra perquè per sempre més serien lliures lluny de les seves vides monòtones i absurdes. Tots els que visitaven Dreamway eren convençuts: “per sempre més aus” i sortien pensant en una nova vida.
El dia 15 la Margaret trucà, però aquest cop no trucà a Dreamway.





REPRODUCCIÓ DE L’ARTICLE PUBLICAT A “El Món” PER
EDUARDO GARCÍA EL 21 DE NOVEMBRE DE 2004

La ciutat dels somnis: Dreamway city
Quinze joves van ser detinguts el passat 15 de Novembre per agents de la Policia Nacional per delicte d’inducció i cooperació al suïcidi. Els joves d’entre vint i vint-i-nou anys portaven mesos amb el projecte “Dreamway” que van difondre per internet en el qual creaven un mite on prometien la vida eterna i la possibilitat de la salvació a la casa rural de Dreamway on s’havia de portar a terme el suïcidi (o transformació en aus segons ells).
L’intent de suïcidi va pogué ser avortat a través de la denúncia d’una jove pertanyent a la secta en qüestió.


El dia 15 Dreamway deixà de ser un somni.

después de la tormenta...

Después de un tiempo muerta prácticamente y de no dar señales de vida, vuelvo a escribir. Tengo lectores invisibles, la verdad es que creo q ninguno, pero siempre he creído que la escritura es la mejor terapia para el malestar y sobretodo para plasmar los momentos más felices sea directa o indirectamente. Últimamente no he estado muy bien, no me gusta hablar de mi vida, pero son cosas que son evidentes. Cuando estoy mal es como si la musa de la inspiración desapareciera, no tengo ganas de escribir y si lo hago tan solo es para calmar el dolor en mi silencio.
Pues bien, visto que hoy me han dado una pequeña “alegría”, os pongo el tercer premio de San Jordi que he ganado en los juegos florales de mi colegio. Sinceramente, la historia no me gusta, la del año pasado era mejor y ganó un accésit.

...this is my story and it just ends...

"Mostrasi sì piacente a chi lo mira,
che dà per gli occhi una dolcezza al core,
che'ntender non la può chi non la prova.
E par che della sua labbia si mova
un spirito soave pien d'amore,
che va diciendo all'anima: sospira"

Un soñador para un pueblo

Antonio Buero Vallejo